divendres, 16 de gener de 2015

Bill Perlmutter i l'Europa dels 50


Portugal, 1957

Portugal, 1956
Nazaré, Portugal, 1956
Madrid, 1956
Espanya, 1956
Espanya, 1956
Roma. Carnisseria, 1956
Itàlia, 1956
Músics de carrer. París, 1955
París, 1955
Venedora de postals. París, 1956
Alemanya, 1956
Open Wide. Alemanya, 1955

Bill Perlmutter Photography 

6 comentaris:

  1. Totes les postguerres s'assemblen, oi? I s'allarguen, es difuminen, s'esborren, s'obliden... I quan les cicatrius deixen de ser recognoscibles algú s'atribueix haver-nos salvat la vida i ens fan creure que els testimonis són un decorat. Llàstima que la fotografia s'inventés tan tard!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Enric, totes les postguerres de totes les èpoques tenen l'aire de desolació que recullen aquestes fotografies. Sempre hi ha, però, qui dubta de la part testimonial i considera qualsevol document gràfic un decorat, un folclorisme.

      Elimina
  2. Totalment d'acord, però encara que hi hagi fotografies que ho documentin, crec que és impossible copsar les èpoques si no s'han viscut directament. Hi ha coses que avui resultarien increïbles per a molts, i que fins i tot qui varem viure aquella època (encara que fos a les acaballes) ja recordem d'una manera distorsionada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Truman, penso que reconstruir el passat amb versemblança és una de les coses més difícils d'aconseguir (només cal veure la recreació històrica d'algunes pel·lícules i novel·les). És impossible que l'experiència del present no mediatitzi la nostra visió del passat, inclús del que hem viscut. Sempre preval la subjectivitat

      Elimina
  3. Siempre nos quedará París: un poco de música, la la magia de leer al aire libre, sin tener que rompernos las rodillas al levantarnos del suelo (benditas sean las cómodas sillas) y unas postales para enviar a deudos y acreedores compartiendo viajes y recreaciones del mundo...
    De esta excursión, Síc, búscame en París...
    Gracias.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és mala idea París. Ni la música de Zaz... Llegint a terra o asseguts en còmodes cadires, rebent postals i enviant-ne d'altres als amics. I si pot ser, ja que "siempre nos quedará París", que no falti la millor companyia.
      Merci à toi!

      Elimina