dimarts, 14 de gener del 2014

Estàtics

José Alemany, anys 20
Weegee (Arthur H. Fellig), anys 50
Elliott Erwitt, 1950
FotoRamblas, anys 60

 John Charles Woods, 1979
Ferenc Berko, 1937

John Claridge, 1968


Giorgio de Chirico, 1942:
El maniquí és un objecte amb un aspecte similar al de l'home, però sense moviment ni vida. El maniquí és profundament inert, i aquesta mancança de vida ens causa rebuig i ens el fa odiós. El seu aspecte, alhora humà i monstruós, ens fa por i ens irrita. Quan un home sensible mira un maniquí, l'hauria de dominar un desig frenètic de realitzar grans accions, de demostrar-los als altres i a ell mateix de què és capaç, d'evidenciar clarament i de forma definitiva que el maniquí és una calúmnia de l'home i que nosaltres, al cap i a la fi, no som  tan insignificants com perquè un objecte qualsevol se'ns assembli... El maniquí no és una ficció, és una realitat trista i monstruosa. Nosaltres desapareixerem, però ell roman. No és una joguina, fràgil i efímera, que una mà infantil pugui fer malbé. El seu destí no és divertir els homes, però quan l'han construït, els homes l'han destinat a exercir determinades funcions: per als pintors, els sastres, els aparadors de les botigues de roba, els ensinistradors de gossos policia, les escoles de lladregots, etc. No és la ficció de la mort, de la no existència, allò que busquem sobre l'escenari. Si els homes demanessin al teatre aquesta mena de ficció, el maniquí potser hauria estat un consol. Però és al contrari: pretenem del teatre la ficció de la vida, d'una vida irreal sense principi ni fi.

Text original:
Il manichino è un oggetto che possiede a un dipresso l'aspetto dell'uomo, ma senza il lato movimento e vita; il manichino è profondamente non vivo e questa sua mancanza di vita ci respinge e ce lo rende odioso. Il suo aspetto umano e nello stesso tempo mostruoso, ci fa paura e ci irrita. Quando un uomo sensibile guarda un manichino egli dovrebbe essere preso dal desiderio frenetico di compiere grandi azioni, di provare agli altri ed a se stesso di che cosa è capace e di dimostrare chiaramente ed una volta per sempre che il manichino è una calunnia dell'uomo e che noi, dopo tutto, non siamo una cosa tanto insignificante che un oggetto qualunque possa assomigliarci. ... Il manichino non è una finzione, è una realtà, anzi una realtà triste e mostruosa. Noi spariremo, ma il manichino resta. Il manichino non è un giocattolo, fragile ed effimero, che una mano di bambino può spezzare, non è destinato a divertire gli uomini, ma, costruendolo, gli uomini lo hanno destinato a determinate funzioni: per i pittori, i sarti, le vetrine dei negozi di abiti, gli ammaestratori di canipoliziotto, le scuole di borsaiuoli, ecc. Non è la finzione della morte, della non esistenza che noi cerchiamo sulla scena. Se gli uomini chiedessero al teatro tale finzione il manichino sarebbe forse stato una consolazione, ma noi chiediamo invece al teatro la finzione della vita, gli chiediamo una vita irreale, senza principio né fine.

 [La traducció és meva]
____________________________________________________


Incloc dues fotografies més. Són de dos amics blogaires que me les han fet arribar: il cavaliere rosso i Enric H. March.


Anatomia d'un assassinat. Il cavaliere rosso

Sic transit gloria mundi. Enric H. March

[El primer títol és idea l'Enric, que l'ha escrit en un comentari. 
L'altre l'he improvisat jo]


No puc estar-me d'incloure en aquest testimoniatge "maniquiner", l'amor incondicional en forma de cançó que proclamava Jaume Sisa en aquells anys de disbauxes i primeres llibertats al Zeleste. Un suggeriment impagable d'en Girbén:




Veure també:

dissabte, 4 de gener del 2014

Baltasar de Babilònia: l'altre Baltasar bíblic

 El festí de Baltasar: Miniatura de la Bíblia il·lustrada d'Eduard IV (1470-1479).
 British Library, Londres

Rembrandt. El festí de Baltasar, 1635

Johann Heiss, El festí de Baltasar, 1702