 |
| Dies Irae. Políptic |
 |
| Lectio |
 | |
| Limbus |
 |
| Antífona |
 |
| Ad Inferos |
 |
| Dramatis Personae |
- L'obra de Dino Valls (Saragossa, 1959)
- Article de Joan Bufill: Lo clásico y lo siniestro (La Vanguardia, 20-10-00)
|
| Dies Irae. Políptic |
|
| Lectio |
| |
| Limbus |
|
| Antífona |
|
| Ad Inferos |
|
| Dramatis Personae |
No entenc com se'm pot haver passat l'existència de Dino Valls! Aquesta comunió entre medicina, cirurgia i art magnífica. Ha sabut conjuminar l'esperit clàssic amb l'imaginari popular. Que a mi m'agradin els museus anatòmics i el context en què es van moure és precisament per aquesta relació gairebé contranatura que s'estableix entre la ciència i el plaer profà; la manera com el públic interacciona amb la part més superficial de la ciència fins a convertir-la en material de plaer visual i anímic (m'estalvio el component físic perquè ens hauríem d'estendre molt).
ResponEliminaÉs molt semblant a la relació eròtica que s'estableix amb determinades imatges religioses. L'altre dia ho comentava a ca la Júlia Costa (http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2014/02/santa-eulalia-i-daltres-sants-no.html). Els relats de sants i màrtirs són extraordinaris. Allò que no es manifesta del sexe, el tabú però també la part pulsiva i superficial, alguns de nosaltres les extrèiem dels relats religiosos (com Pasolini, entre d'altres), i sobretot les esgarrifoses escenes d'alguns tebeos, com "Vidas célebres" de l'editorial mexicana Novaro, amb els lleons massacrant cristians i deixant molta carn nua per exigències del guió. I no parlem de la mística!
Gràcies, Sícoris, per descobrir-nos Dino Valls!
El Dino Valls, a més de pintor, és metge cirurgià, aspecte que facilita molt aquesta comunió entre ciència i art. El component popular de la seva pintura ve a ser un reflex actual del que expliques tu a propòsit de l'interès presumptament mèdic que tenien els museus anatòmics de finals del XIX i primers del XX. Ara, lògicament, no tindria sentit una exhibició com aquelles perquè la mentalitat ha canviat i tot és a l'abast de qualsevol. Però l'art de Valls, amb la barreja de classicisme i surrealisme, és molt suggeridor en aquest sentit, i tant pot provocar una gran fascinació com una absoluta aversió (o totes dues sensacions alhora).
EliminaEl cert és que la pulsió humana per morbo és inesgotable: eros i tànatos continuen anant de la mà per més que sociològicament les coses canviïn. I en això, la imagineria religiosa, plena de cors perforats, màrtirs cremats, mutilats i torturats, supera amb escreix el sado-maso de Sacher-Masoch i del diví marquès.Per no parlar dels èxtasis dels místics espanyols del Segle d'Or, que ja seria entrar en un altre tema.
Era impossible, encara que fóssim uns marrecs, no intuir el component sexual de molts episodis de la Bíblia i de les divulgacions que ens arribaven de les vides de sants. És el substrat de la cultura catòlica, que ens ha condicionat i ens ha donat una manera particular de mirar. Ho sabien molt bé Pasolini, Buñuel, Polanski i Frida Kahlo entre altres.
molt heavy, aquest "manyico" (declare definitivamente aquest com el cap de setmana de Saragossa, amb el passeig amb Síc per les obres del Valls i pel passeig amb Anna per l'autopsia del Miguel Serrano: gràcies, "manyas" ! )
ResponEliminaMira, doncs per compensar de tanta imatge heavy (que ja saps que a mi em tira molt el heavy), què et sembla si ens marquem una jotica, i així arrodonim el cap de semana manyico?
EliminaNo, noia, no
Eliminajota no
menys les jotes del pernil (i tampoc massa)
les jotes no m'agraden
Serrano i Valls
ça sufit!
Comme vous voulez, però vaja!, que em quedo sense jota.
Eliminano, noia, no
Eliminapren
j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j j
Es uno de los pintores más extraordinarios de nuestro tiempo.
ResponEliminaJL
Totalmente de acuerdo.
EliminaSaludos, José Luis.
Unas imágenes muy originales.
ResponEliminaSaludos.-
Muchas gracias, Juan Antonio. Un saludo.
EliminaJa és, Sic... Fa res he enllestit un encàrrec que més no pot ajustar-se al tema.
ResponEliminaDe cara a un congrés d'emergències mèdiques, i a partir del testimoni de ma germana que ho ha viscut de primera mà, m'ha tocat construir un TBO i unes il.lustracions mèdiques que déu-ni-do. Aquell desesperat que es va cremar a lo bonzo davant la casa que anava a perdre, aquell moreno al que una cinta transportadora li acaba d'arrencar el braç (el braç en una bossa estèril per si de cas hi ha alguna opció...)
Un luxe de tema, per dur que fos, que vaig resoldre més pel cantó de l'expressionisme més que del quatrecentisme flamenc del Dino.
Apart de la satisfacció d'haver-ho resolt amb un reconegut encert, em queda una curiosa reflexió.
Com passa a les escoles, on la fotografia està esdevenint un tabú per allò de la seva difusió a la xarxa a saber amb quines intencions, en l'àmbit mèdic està succeint el mateix. El dret a la imatge, o la seva privacitat, fa que calgui mirar-s'hi molt a l'hora de presentar la documentació dels casos. Res d'una possible identificació... Hi ha qui ha hagut d'esborrar una medalla penjant del coll!
En el meu cas: cap pega. Que la pintura permet jugar amb avantatja i figurar o desfigurar com et plagui.
Girbén, la línia divisòria és tan fina que pot semblar inclús inexistent, però cal filar molt prim per diferenciar on comença la privacitat de les persones i on la reconstrucció artística de la realitat que es percep.
EliminaEn periodisme, per citar un altre cas fora de l'artístic o el mèdic, es fan autèntiques barbaritats en nom d'un dret a la informació que sovint preval pel damunt d'altres drets essencials, i a sobre no aporta res més que morbo gratuït.
Són temes tan delicats que força vegades, inclús, se'n fan interpretacions, pel meu gust, exagerades. Quan, per exemple, un excés de zel en la protecció de la infància du a mirar malament qualsevol adult que gosi fer una moixaina a un nen, és el moment en què el tabú ja ha pres volada i la maquinària d'allò políticament correcte es posa en marxa com si fos la santa inquisició.
El cert és que costa de trobar l'equilibri, i més ara, que tothom té mòbil amb càmera incorporada (si Orwell aixequés el cap!). Les sensibilitats, a més, difícilment són coincidents,i tot plegat acaba sent un embolica que fa fort de pros, contres i legalitats.