L'atracció per a la monstruositat ens ve de lluny. Entre la morbositat i l'horror la nostra relació amb els monstres, reals i/o irreals, és ben palpable en el nostre imaginari.
Fortunio Liceti era metge i filòsof. Va dedicar part de la seva vida a descriure les anomalies genètiques humanes. Això vol dir que els seus estudis es basaven sobretot en l'observació. És probable que la imaginació influís en les descripcions teratològiques, però només pel que fa a l'aparença; és a dir, si una malformació sembla el cap d'un elefant, pinta un elefant. Però la matèria amb que treballava era real. A Occident gairebé han desaparegut aquestes anomalies tan exòtiques, però a llocs com l'Índia hi ha famílies que són autèntiques barraques de fira.
Tot i així, el monstre ha deixat de ser el resultat d'una descripció morfològica. El monstre, des de mitjans segle XX habita les ments.
Enric, indubtablement la matèria amb què treballava era producte de l'observació. Però també carregava les tintes amb les descripcions, com ho feien tots els metges i naturalistes que es dedicaven a il·lustrar la teratologia. De fet, quan va aparèixer el llibre el 1616 no duia il·lustracions, que es van incorporar a l'edició de 1665 perquè el text fes més efecte. És el que hem parlat alguna vegada: hi havia la necessitat d'exagerar les deformitats per tal de generar morbo partint de la ciència. Ve a ser com el que es va fer posteriorment amb els museus anatòmics i, en un altre registre, amb els espectacles dels circs i les barraques de fira. Què t'he d'explicar!...
Això sí: hem perdut la ingenuïtat, i el monstre occidental dels nostres temps ara només s'amaga a la ment.
M´encanten aquests grabats antics de monstres. Jo tinc un llibre sobre els Podópodos, que tenen un sol peu però molt gran i que creien que vivien a l´illa de Madagascar. Per protegir-se del sol és posavent sobre el terra amb el peu amunt que lis feia de "sombrilla". Salut. Borgo.
L'atracció per a la monstruositat ens ve de lluny. Entre la morbositat i l'horror la nostra relació amb els monstres, reals i/o irreals, és ben palpable en el nostre imaginari.
ResponEliminaExactament, Galderich: s'hi barregen el rebuig i l'atracció morbosa, el menyspreu per la diferència i la por a veure'ns-hi reflectits.
EliminaFortunio Liceti era metge i filòsof. Va dedicar part de la seva vida a descriure les anomalies genètiques humanes. Això vol dir que els seus estudis es basaven sobretot en l'observació. És probable que la imaginació influís en les descripcions teratològiques, però només pel que fa a l'aparença; és a dir, si una malformació sembla el cap d'un elefant, pinta un elefant. Però la matèria amb que treballava era real. A Occident gairebé han desaparegut aquestes anomalies tan exòtiques, però a llocs com l'Índia hi ha famílies que són autèntiques barraques de fira.
ResponEliminaTot i així, el monstre ha deixat de ser el resultat d'una descripció morfològica. El monstre, des de mitjans segle XX habita les ments.
Enric, indubtablement la matèria amb què treballava era producte de l'observació. Però també carregava les tintes amb les descripcions, com ho feien tots els metges i naturalistes que es dedicaven a il·lustrar la teratologia. De fet, quan va aparèixer el llibre el 1616 no duia il·lustracions, que es van incorporar a l'edició de 1665 perquè el text fes més efecte.
EliminaÉs el que hem parlat alguna vegada: hi havia la necessitat d'exagerar les deformitats per tal de generar morbo partint de la ciència. Ve a ser com el que es va fer posteriorment amb els museus anatòmics i, en un altre registre, amb els espectacles dels circs i les barraques de fira. Què t'he d'explicar!...
Això sí: hem perdut la ingenuïtat, i el monstre occidental dels nostres temps ara només s'amaga a la ment.
M´encanten aquests grabats antics de monstres. Jo tinc un llibre sobre els Podópodos, que tenen un sol peu però molt gran i que creien que vivien a l´illa de Madagascar. Per protegir-se del sol és posavent sobre el terra amb el peu amunt que lis feia de "sombrilla".
ResponEliminaSalut. Borgo.
Que interessant, Miquel, no n'havia sentit parlar mai dels Podópodos! Gràcies per la informació; els buscaré, que el tema és dels que a mi m'agraden.
Elimina