Magnífiques fotografies! A mi ja m'has fet feliç per tot el cap de setmana. La tristesa i la malfiança associada al circ són arguments d'adults que es veuen obligats a defensar la seva tristesa, la de sentir-se lligats a una societat que els explota i els obliga a un esforç permanent de justificar la seva rendició. És una imatge proletària del segle XX: pitjor que ser un obrer explotat és ser segrestat per una troupe circense. L'emoció infantil per aquells nòmades que venien de regions exòtiques i llunyanes, com els gitanos de Macondo, és la persistència de la fascinació innocent del segle XIX. El "decimonònic" del castellà s'ha convertit en un terme pejoratiu quan és sinònim de paradís que es resisteix a ser perdut. Curiosament, l'equivalent català "vuitcentista" té regust dolç.
És significatiu que esmentis els gitanos de Macondo. Molt abans de llegir aquest nom per primer cop, molt abans de conèixer la saga dels Buendía, ja m'atreia l'estil de vida dels gitanos que acampaven a la riba del Segre (i fixa't fins a quin punt ens condicionen les dèries infantils!). Aquells nòmades, descalços i vestits de colors cridaners, els relacionava amb el circ per motius obvis. I tots plegats —carn de canó sobre qui penjava l'etiqueta de "vagos y maleantes"— em feien veritable enveja. No hi podem fer més, Enric: som uns "decimonònics".
La meva imatge infantil és la dels zíngars que feien ballar l'ós, acampats en un descampat de les Corts, els anys 60. Hi passava amb la meva mare tot anant cap a la colònia Castells, on anàvem a visitar la noia que li havia fet de mainadera. Imagina't, tot plegat, quina estampa!
Una estampa que ara podria semblar típica del segle XIX, però que jo també havia vist, amb alguna variació, a finals dels 70 a la sortida del metro de Can Boixeres. L'únic és que en lloc de l'ós hi havia una cabra, però pel que fa al cas..
Magnífiques fotografies! A mi ja m'has fet feliç per tot el cap de setmana. La tristesa i la malfiança associada al circ són arguments d'adults que es veuen obligats a defensar la seva tristesa, la de sentir-se lligats a una societat que els explota i els obliga a un esforç permanent de justificar la seva rendició. És una imatge proletària del segle XX: pitjor que ser un obrer explotat és ser segrestat per una troupe circense. L'emoció infantil per aquells nòmades que venien de regions exòtiques i llunyanes, com els gitanos de Macondo, és la persistència de la fascinació innocent del segle XIX. El "decimonònic" del castellà s'ha convertit en un terme pejoratiu quan és sinònim de paradís que es resisteix a ser perdut. Curiosament, l'equivalent català "vuitcentista" té regust dolç.
ResponEliminaÉs significatiu que esmentis els gitanos de Macondo. Molt abans de llegir aquest nom per primer cop, molt abans de conèixer la saga dels Buendía, ja m'atreia l'estil de vida dels gitanos que acampaven a la riba del Segre (i fixa't fins a quin punt ens condicionen les dèries infantils!). Aquells nòmades, descalços i vestits de colors cridaners, els relacionava amb el circ per motius obvis. I tots plegats —carn de canó sobre qui penjava l'etiqueta de "vagos y maleantes"— em feien veritable enveja. No hi podem fer més, Enric: som uns "decimonònics".
EliminaLa meva imatge infantil és la dels zíngars que feien ballar l'ós, acampats en un descampat de les Corts, els anys 60. Hi passava amb la meva mare tot anant cap a la colònia Castells, on anàvem a visitar la noia que li havia fet de mainadera. Imagina't, tot plegat, quina estampa!
EliminaUna estampa que ara podria semblar típica del segle XIX, però que jo també havia vist, amb alguna variació, a finals dels 70 a la sortida del metro de Can Boixeres. L'únic és que en lloc de l'ós hi havia una cabra, però pel que fa al cas..
EliminaQuina col·lecció de fotografies tan extraordinària!!!
ResponEliminaJo també l'hi trobo, Peletero. M'agrada, sobretot, aquest aspecte tan quotidià que reflecteix unes vides fetes de llums i ombres.
Elimina