dimecres, 27 de juny del 2018

Mariana Yampolsky i Mèxic


Mariana Yampolsky (Urbach, Chicago, 1925 - Ciutat de Mèxic, 2002) pertanyia a una família de jueus russos i alemanys que van haver d'emigrar (uns als Estats Units, altres al Brasil) a causa de les persecucions antisemites. L'any 1945, Mariana Yampolsky arribà a Mèxic, on va fixar definitivament la seva residència i d'on va obtenir la nacionalitat el 1958. Interessada d'allò més en les formes de vida de la comunitat indígena, la seva fotografia n'ofereix una vessant antropològica influenciada, ben segur, per la visió del seu oncle, l'antropòleg i etnòleg Franz Boas

Yampolsky va ser membre fundador del Salón de la Plástica Mexicana i, més endavant, coeditora del seu fons editorial. També fou la primera dona en formar part del comitè executiu del Taller de Gráfica Popular. Fundà, així mateix, el Centro de Enseñanza de Lenguas Extranjeras del IPN, on exercí de professora. Gran entesa en art popular, va col·laborar amb el Centro de Investigación de la Artesanía i amb la Comisión Nacional de Libros de Texto Gratuitos, i va fer d'editora per a la col·lecció Colibrí de la SEP. Es va formar com a pintora, escultora i gravadora (de fet, fins als anys 60 va dedicar-se a bastament a aquesta última activitat) i va obtenir la llicenciatura en ciències socials. Però és amb la seva tasca com a fotògrafa que aconsegueix el màxim reconeixement artístic i professional. 

El fons fotogràfic de Yampolsky consta de més de 60.000 negatius, la majoria dels quals mostren la vida quotidiana de les classes populars mexicanes. L'escriptora Elena Poniatowska, amb qui l'any 1993 Yampolsky havia publicat el llibre Mazahuas, va escriure aquestes paraules a propòsit de la seva obra fotogràfica: 


Al ver sus fotografías uno se pregunta qué es México, por qué unos sí y otros no, por qué el hambre, por qué el desasimiento; Mariana da una única respuesta: la de la dignidad.Su rigor es absoluto. No hace concesiones. Ningún sentimentalismo.

 [Elena Poniatowska, Mariana Yampolsky y la buganvillia, México, Editorial Plaza y Janés, 2001].




****************************



Angelita de Oaxaca, 1983
Así la construí. Zicatlan, Puebla 1989
 Huipil de tapar, Oaxaca
Mujeres mazahuas. San Agustín Metepec
El pan. Tacotlalpan, Veracruz
Escuela mazahua
La ciega. Tlacotalpan, Veracruz
La doncella y el toro
La vista, 1989
El mandil. San Simón de la Laguna
Osario. Dangú, Hidalgo
Falda huichola
Pétalos atempan Puebla, 1985
Beso de la muerte, 1989




2 comentaris:

  1. Són molt recents i malgrat tot tinc la mateixa sensació que quan miro reportatges d'aire antropològic de la primera meitat del XX. Hi ha llocs que abans que la càmera els mirés per l'objectiu no existien. I de la mateixa manera, el moment que la càmera ha captat deixa d'existir en el mateix instant que ha quedat impressionat sobre el paper.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La inexistència d'aquells indrets que no han estat "beneïts" per l'objectiu d'una càmera (els "no llocs", com els anomena l'antropòleg Marc Augé), és inquietant i atractiva alhora. I més encara si li sumem la idea d'un present tan canviant que ja neix amb vocació de passat.

      Elimina