Mariana Yampolsky (Urbach, Chicago, 1925 - Ciutat de Mèxic, 2002) pertanyia a una família de jueus russos i alemanys que van haver
d'emigrar (uns als Estats Units, altres al Brasil) a causa de les
persecucions antisemites. L'any 1945, Mariana Yampolsky arribà a Mèxic,
on va fixar definitivament la seva residència i d'on va obtenir la nacionalitat el 1958. Interessada d'allò més
en les formes de vida de la comunitat indígena, la seva
fotografia n'ofereix una vessant antropològica influenciada, ben segur, per la visió del seu oncle, l'antropòleg i etnòleg Franz Boas.
Yampolsky va ser membre fundador del Salón de la Plástica Mexicana i, més endavant, coeditora del seu fons editorial. També fou la primera dona en formar part del comitè executiu del Taller de Gráfica Popular. Fundà, així mateix, el Centro de Enseñanza de Lenguas Extranjeras
del IPN, on exercí de professora. Gran entesa en art popular, va col·laborar amb el Centro de Investigación de la Artesanía i amb la
Comisión Nacional de Libros de Texto Gratuitos, i va fer
d'editora per a la col·lecció Colibrí de la SEP. Es va formar com a pintora, escultora i gravadora (de fet, fins als anys 60 va dedicar-se a bastament a aquesta última activitat) i va obtenir la llicenciatura en ciències socials. Però és amb la seva tasca com a fotògrafa que aconsegueix el màxim reconeixement artístic i professional.
El fons fotogràfic de Yampolsky consta de més de 60.000 negatius, la majoria dels quals mostren la vida quotidiana de les classes populars mexicanes. L'escriptora Elena Poniatowska, amb qui l'any 1993 Yampolsky havia publicat el llibre Mazahuas, va escriure aquestes paraules a propòsit de la seva obra fotogràfica:
Al ver sus fotografías uno se pregunta qué es México, por qué unos sí y otros no, por qué el hambre, por qué el desasimiento; Mariana da una única respuesta: la de la dignidad.Su rigor es absoluto. No hace concesiones. Ningún sentimentalismo.
[Elena Poniatowska, Mariana Yampolsky y la buganvillia, México, Editorial Plaza y Janés, 2001].
****************************
 |
| Angelita de Oaxaca, 1983 |
 |
| Así la construí. Zicatlan, Puebla 1989 |
 |
| Huipil de tapar, Oaxaca |
 |
| Mujeres mazahuas. San Agustín Metepec |
 |
| El pan. Tacotlalpan, Veracruz |
 |
| Escuela mazahua |
 |
| La ciega. Tlacotalpan, Veracruz |
 |
| La doncella y el toro |
 |
| La vista, 1989 |
 |
| El mandil. San Simón de la Laguna |
 |
| Osario. Dangú, Hidalgo |
 |
| Falda huichola |
 |
| Pétalos atempan Puebla, 1985 |
 |
| Beso de la muerte, 1989 |
Són molt recents i malgrat tot tinc la mateixa sensació que quan miro reportatges d'aire antropològic de la primera meitat del XX. Hi ha llocs que abans que la càmera els mirés per l'objectiu no existien. I de la mateixa manera, el moment que la càmera ha captat deixa d'existir en el mateix instant que ha quedat impressionat sobre el paper.
ResponEliminaLa inexistència d'aquells indrets que no han estat "beneïts" per l'objectiu d'una càmera (els "no llocs", com els anomena l'antropòleg Marc Augé), és inquietant i atractiva alhora. I més encara si li sumem la idea d'un present tan canviant que ja neix amb vocació de passat.
Elimina